Exposicions
N-II (Un museu imaginari), de Santos Montes
2.024
Gòtika
De l'11 d’octubre al 8 de desembre
Inauguració: Divendres, 11 d’octubre, a les 19 h
Entrada lliure
Situada en els intersticis de la realitat, a mig camí entre allò absent i allò present, l’obra de Santos Montes (Santander, 1949) ha tendit a explorar l’aspecte més latent de l’existència, projectant una mirada íntima, carregada de simbolisme, sobre el paisatge i les persones que l’habiten. Aspirant a revelar-ne una dimensió menys aparent, Montes parteix de la realitat per transcendir-la mitjançant una fotografia poètica que busca penetrar l'escorça del món sensible per aprofundir en els aspectes més ocults d'allò que ens envolta.
És aquest exercici de lectura palimpsèstica de la realitat el que ha inspirat el seu últim projecte, l’exposició ‘N-II (Un museu imaginari)’, concebut com un recorregut per la Nacional-II, una carretera en desús que ve a simbolitzar la inèrcia del passat en uns temps dominats pel dinamisme, el canvi i la mutabilitat. Centrant-se en aquells negocis, habitatges i objectes que han quedat bandejats pel progrés, Santos Montes redirigeix la nostra mirada cap a allò que es troba en trànsit, entre el ser i el no-ser.
Més enllà de la nostàlgia per allò que s’ha perdut, les seves fotografies exploren la potència creativa d’allò que ha perdut la seva funció original. Actualitza la noció del ready-made per revelar les potencialitats de la realitat mitjançant la multiplicació de les seves possibles lectures i interpretacions. En aquest sentit, crea amb les seves fotografies un museu imaginari a la manera que va descriure André Malraux. A través de l’enquadrament fotogràfic, Montes museïtza –dona valor i recontextualitza– el paisatge i tot allò que el conforma, i revela el component artístic en allò que no necessàriament era considerat art.
Les cases deshabitades, els negocis tancats i les carreteres desertes esdevenen d’aquesta manera no-llocs que, buits del seu significat convencional, s’obren a noves interpretacions. Ja siguin entesos –des d’un punt de vista més aviat romàntic– com a símbols del pas del temps, de la impermanència i, en última instància, del triomf de la natura sobre la civilització, o bé, des d’una perspectiva més socioeconòmica, com a danys col·laterals d’una economia canviant que determina el paisatge, els vestigis que ens presenta Santos Montes plantegen qüestions tan universals i alhora tan actuals com l’empremta de l’ésser humà en el paisatge, la mutabilitat del nostre entorn o la transitorietat de tot plegat.
Entrada lliure
Situada en els intersticis de la realitat, a mig camí entre allò absent i allò present, l’obra de Santos Montes (Santander, 1949) ha tendit a explorar l’aspecte més latent de l’existència, projectant una mirada íntima, carregada de simbolisme, sobre el paisatge i les persones que l’habiten. Aspirant a revelar-ne una dimensió menys aparent, Montes parteix de la realitat per transcendir-la mitjançant una fotografia poètica que busca penetrar l'escorça del món sensible per aprofundir en els aspectes més ocults d'allò que ens envolta.
És aquest exercici de lectura palimpsèstica de la realitat el que ha inspirat el seu últim projecte, l’exposició ‘N-II (Un museu imaginari)’, concebut com un recorregut per la Nacional-II, una carretera en desús que ve a simbolitzar la inèrcia del passat en uns temps dominats pel dinamisme, el canvi i la mutabilitat. Centrant-se en aquells negocis, habitatges i objectes que han quedat bandejats pel progrés, Santos Montes redirigeix la nostra mirada cap a allò que es troba en trànsit, entre el ser i el no-ser.
Més enllà de la nostàlgia per allò que s’ha perdut, les seves fotografies exploren la potència creativa d’allò que ha perdut la seva funció original. Actualitza la noció del ready-made per revelar les potencialitats de la realitat mitjançant la multiplicació de les seves possibles lectures i interpretacions. En aquest sentit, crea amb les seves fotografies un museu imaginari a la manera que va descriure André Malraux. A través de l’enquadrament fotogràfic, Montes museïtza –dona valor i recontextualitza– el paisatge i tot allò que el conforma, i revela el component artístic en allò que no necessàriament era considerat art.
Les cases deshabitades, els negocis tancats i les carreteres desertes esdevenen d’aquesta manera no-llocs que, buits del seu significat convencional, s’obren a noves interpretacions. Ja siguin entesos –des d’un punt de vista més aviat romàntic– com a símbols del pas del temps, de la impermanència i, en última instància, del triomf de la natura sobre la civilització, o bé, des d’una perspectiva més socioeconòmica, com a danys col·laterals d’una economia canviant que determina el paisatge, els vestigis que ens presenta Santos Montes plantegen qüestions tan universals i alhora tan actuals com l’empremta de l’ésser humà en el paisatge, la mutabilitat del nostre entorn o la transitorietat de tot plegat.