Ascensión G Lorenzo (Elx, 1973) ens presenta un exèrcit de personatges enfrontats als seus propis temors, debilitats, dependències i contradiccions. En un joc quasi constant de dobles lectures, la narrativa s’escampa, com les seves figures, en l’espai; s’esbarria i s’estén en múltiples microescenes, en un teatre de l’absurd, a vegades de composició circense, on les situacions se succeeixen creant moments únics que ens permeten transcendir la mera estructura estètica
 
Diminuts i delicats éssers, únics en la seva posició i propòsit narratiu, centre de les mirades curioses que s’afanyen a entendre el com i el perquè. Víctimes i botxins, unes figures decideixen, altres obeeixen; unes segueixen, altres dirigeixen; unes pateixen, altres gaudeixen; unes pensen, altres acaten. I,  inevitablement, brolla aquella connexió amb les escenes plantejades, com l’aigua que troba la seva llera de forma pacífica, tranquil·la i silent.


L'anonimat, la universalitat d'aquestes figures mancades de rostre propicia que hi identifiquem totes les possibilitats: totes les vides alternatives, paral·leles, properes o llunyanes, conegudes o somiades que podríem protagonitzar. Com la mateixa autora assenyala: “L'obra l’acaba l’espectador”.


Així que, desproveïts de les eines comunicatives més essencials com la veu, perquè no hi ha boques, la mirada, perquè no hi ha ulls, o l'escolta, perquè no hi ha orelles, aquests personatges, agrupats o disgregats, connectats o aïllats, ens porten a sondejar el nostre propi interior, aquell que no necessita paraules, que s'amaga en capes d'esdeveniments i circumstàncies i roman latent sota els tímids llums de la nostra quotidianitat, la persistència i la perseverança dels quals ens passa tantes vegades inadvertida però, al seu torn, activada amb la mirada de l’espectador que descansa sobre l’obra.