ART i PARAULA

La poesia com a generadora d’imatges i sensacions ha tingut sempre un fort
lligam amb l’obra visual, fins el punt que sovint és difícil de destriar on
comença una i acaba l’altra. El poeta ens acosta a una creació d’imatges i
l’artista les transforma en la seva obra , la realitat és que sigui un poema literari
o sigui un poema plàstic ambdós ens apropen a la transformació a través de
la creació.
Com deia Joan Brossa quan citava una frase de Leopoldo Fregoli “ L’art és
vida i la vida transformació” i així transitem per les creacions de la mà de 12
artistes i 12 poetes , de diferents procedències , llenguatges i generacions
però que esdevenen una unitat mentre travessen els camins de la imatge i la
paraula.

On comença l’artista visual i on el poeta és difícil d’esbrinar en la trajectòria de
creadors com Gerard Altaió,definit com artista del text, que ens proposa un
reconeixement a Ausiàs March, com a equilibrador dels nostres desajustos.
Tampoc podem establir límits en l’obra d’Ester Xargay que transita per la creació
poètica, la visual i l’acció d’agitadora cultural. Ella ha creat una instal.lació
que ens apropa als poemes de Felícia Fuster , la poetessa que va recórrer els
camins de la figuració expressionista fins arribar als de l’abstracció .
Josep Guinovart va saber captar, recollir i interpretar tota la força expressiva de
les “Decapitacions” de Pere Quart, una obra que el va fer reflexionar sobre la
història de l’home i la tragèdia humana i el va portar a la creació d’una obra
corprenedora per la seva força.

Amèlia Riera, una de les primeres dones que van sobresortir a la foscor de la
postguerra, connectava molt directament amb l’obra de Salvador Espriu, qui li va
dedicar un poema que deia “des de la nit em dreço a l’ordre” i ella des de la
foscor del seu món fantasmagòric li dedica una peça al poema de la casa del
somni.
Francesca Llopis s’uneix amb Maria Mercè Marçal per crear el calidoscopi que uneix
els fragments dels miralls múltiples d’una reflexió de dona que suma la mirada
de l’ artista, poeta, feminista, intel.lectual, mare....

Carles Hac Mor deia que qualsevol cosa, qualsevol , podia ser un poema visual i
Jesus Galdon va recollir el desafiament visualitzant el poema i convertint en
realitat el pas de l’escriptura a l’art en una obra on no dir res és dir-ho tot.
David Ymbernon converteix la realitat d’una anècdota de la biografia de Joan
Brossa en una obra on el taronja predomina com a mostra de l’alliberament
d’altres colors i al mateix temps d’idees preconcebudes.
La materialitat de la paraula es treballada per Mar Arza en una obra on “El llibre
de les meravelles” ens fa transitar entre la llum del llibre de Ramon Llull i la llum
més real del llibre de l’obra de V.A. Estelles en una mostra de la capacitat de la
poesia d’obrir i ampliar la mirada creadora.
Jordi Tolosa treballa el material alquímic del ferro per transformar les paraules de
J.V. Foix i contraposar els paràmetres de mesurar les profunditats amb les
mesures impossibles del missatge poètic/artístic.
A través dels elements quotidians Anna Llimós converteix en materialitat la
paraula de la poetessa Àngels Moreno tot realitzant un missatge que ens fa
aixecar la pell de la memòria i de les imatges viscudes.
Lluís Vilà estableix una comunicació amb l’obra de Jose Luis Borges a través de
compartir interrogants, dubtes, silencis , paraules amb l’univers literari borgià.
La realitat i la pèrdua es dibuixen en una cartografia impossible devorada pel
foc.
El procés de transformació que genera tota creació s’expandeix a la mostra
de manera que una de les unitats poeta/artista queda lliure per deixar un camí
obert a noves creacions que mantinguin un nexe d’unió amb la itinerància de
la mostra. L’empremta del recorregut quedarà marcada en aquesta dotzena
parella que es definirà al mateix temps que es concreti quin és el trajecte a
realitzar.